ANTECEDENTS DE L‘ESCOLA SUPERIOR D’ART DRAMÀTIC DE VALÈNCIA
Durant tot el període de la segona meitat del segle XIX, es desenvolupa a València un creixent interès en la societat per l’art musical. Tal és així que proliferen les escoles musicals: el Liceu Valencià, l’Acadèmia Filharmònica, l’Escola de Cant de la Societat Econòmica d’Amics del País, la Societat Institut Musical, etc. A instàncies d’estes dos últimes institucions va ser possible la creació del Conservatori de Música, el Reglament fundacional de la qual està datat al febrer de 1879.
És en 1910, al fer-se càrrec de la direcció Ramón Martínez i Carrasco, quan comença a reivindicar-se l’oficialitat del Conservatori de València. En l’Acta del Claustre de Professors del Conservatori de Música, de data 25 de setembre de 1910, ve reflectida la convocatòria d’una Junta de professors per a procedir a la confecció del programa i per a establir les condicions per a optar a la plaça de les assignatures de nova creació. Entre elles, la de Declamació, que comença a impartir-se en el curs 1911-1912, a càrrec del professor Juan Colom. En una altra acta, la de 20 de maig de 1911, se cita expressament el llibre de text a utilitzar per a l’assignatura de declamació: La guia artística, de Rodríguez Solís. Finalment, el 26 d’abril de 1911 i per mitjà d’una Reial Orde, es reconeix el caràcter oficial del Conservatori de Música de València.
La normalització dels estudis de Declamació es va donar el curs següent (1911/12), en el que va decidir-se estructurar la matèria en cinc cursos:
1r- Lliçons del llibre de Rodríguez Solís.
2n- El mateix més lliçons pràctiques de Declamació.
3r- Comèdia.
4t- Drama.
5t- Tragèdia.
El Reglament intern del Conservatori, en el seu capítol 4t cita: “de l’Orde dels estudis”, article 28, establia el següent: “Els estudis es divideixen en quatre grups: Composició, Cantants, Instrumentistes i Actors”.
El 16 de novembre de 1917, el Conservatori deixa de dependre de la Diputació i de l’Ajuntament, i s’incorpora a l’Estat, passant a denominar-se Conservatori de Música i Declamació de València. En esta època (entre 1918 i 1929) es fa càrrec de l’assignatura de Declamació el professor/actor Francisco Palanca, que posseïa experiència en les taules. Va ser actor “professional”, actuant en diverses companyies, inclosa la de María Guerrero de Madrid.
En 1929, es fa càrrec de la part de Declamació Francisco Comes (també actor), el qual va arribar a ser director del Conservatori (el primer de la Secció de Declamació) entre 1939 i 1943. Durant la Guerra Civil se suspenen les classes, reprenent-se poc abans de concloure esta, en el curs 1938-1939, a càrrec de les quals continua Francisco Comes.
Una nova regulació dels estudis de Declamació es produeix per mitjà del Reial Decret de 15 de juny de 1942. Les assignatures que arreplega aquest Decret per a la secció de Declamació són: Dicció i Lectura Expressiva, Declamació Pràctica, Indumentària i Caracterització, Història de la Literatura Dramàtica i Art Dramàtic. Deu anys més tard, el Decret d’11 de març de 1952 (Ministeri Educació Nacional B.O.E de l’1 d’abril), en l’article 1 publica la separació dels ensenyaments: “Els ensenyaments de Música i Declamació, que actualment figuren units en els Conservatoris, queden separats a partir de la publicació d’aquest Decret, reservant-se les de Música per als Conservatoris i les de les Seccions de Declamació dels mateixos per a les Escoles d’Art Dramàtic”.
A València, Art Dramàtic, continuarà sent una Secció del Conservatori fins a principis de la dècada dels 80. En 1978 es realitza una renovació que arribarà a tots els nivells, desembocant en el Pla Experimental d’Art Dramàtic de 1978, implantat en el curs 1978-1979, veritable germen de l’actual ESADV. Aquest Pla Experimental, prompte serà confirmat i aprovat (gener de 1979) per la totalitat del claustre. Ara el terme “Art Dramàtic” tanca tota una declaració d’intencions: se substitueix Declamació per Interpretació; apareixen la Tècnica Corporal i la Tècnica Vocal com a instruments bàsics per al “entrenament” de l’actor, i s’augmenta la part teòrica, on cobra especial importància l’aparició de l’assignatura de Dramatúrgia.
En 1.982, desapareix el departament d’Art Dramàtic del Conservatori de Música, i es crea l’Escola d’Art Dramàtic i Dansa de València. Físicament l’acabada d’estrenar Escola continua ocupant els mateixos espais que tenia adjudicats dins del Conservatori. Amb l’entrada en vigor de la LOGSE (1992-curs 92-93) els estudis d’Art Dramàtic adquireixen rang d’estudis superiors i la seua titulació és equivalent, a tots els efectes, a la de Llicenciat Universitari. Al setembre de 1993 es crea, per desdoblament de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, el Conservatori de Dansa, quedant conformada així l’estructura de l’actual ESADV.
Aquest text és un extracte del llibre:
“Escuela Superior de Arte Dramático de Valencia. 25 años de renovación teatral” d’ Enrique Herreras y Rosa Molero.